COP15

Aquests dies el canvi climàtic torna a encapçalar les portades dels diaris, doncs avui culminen a Barcelona les jornades preparatòries de la conferència sobre canvi climàtic que les Nacions Unides organitza a Copenhagen del 7 al 18 de desembre d'enguany.

Que estem dins un procés de canvi climàtic és evident, doncs el nostre planeta forma part d'un sistema dinàmic que comporta oscil·lacions naturals del clima, degut a la interacció de factors naturals externs com les variacions en la radiació solar que arriba a la Terra (els anys 30 l'astrònom servi Melutin Milankovitch va fer-ne una hipòtesi per explicar-ho) o la insolació, i factors naturals interns (atmosfera, hidrosfera, biosfera...).

Els gasos d'efecte hivernacle juguen un paper molt important en el comportament del clima. En els darrers 200 anys la concentració de diòxid de carboni en l'atmosfera, principal gas d'efecte hivernacle, ha augmentat considerablement d'una manera semblant a l'increment de la temperatura del planeta. Aquest increment s'adiu al progressiu ús de combustibles fòssils a la nostra societat.

Així doncs, malgrat la recerca ens aporta molta informació sobre el comportament històric del clima, actualment, i amb el vistiplau de tots plegats, estem immersos en un experiment de resultat incert ja que les condicions actuals no s'han donat al nostre planeta en milers i milers d'anys.

Salut!

Fonts:

http://www.gencat.cat/mediamb/revista/rev32-4.htm
http://www.metode.cat/index.php?option=com_content&task=view&sectionid=&id=433&Itemid=
http://www.monsostenible.net/article/el-clima-i-lenergia:-dos-temes-inseparables/

Taxa de rescat en medi natural

El passat dia 1 d'octubre va entrar en vigor la 'taxa per rescats o salvaments en el medi natural que hagin estat causats per actituds negligents'

Es tracta, doncs, d'una taxa que té per objectiu fer pagar a aquelles persones que han sol·licitat el cost del servei de rescat, en aquells caos en que s'hagués pogut evitar si l'afectat hagués anat més preparat, no s'hagués posat per llocs perillosos o realment s'ha demanat el servei sense motiu justificat. Per tant, si heu d'anar a la muntanya no hi aneu amb sabates de taló o amb 'xancles'.

Bromes a part, és cert que es cometen moltes negligències en aquest sentit (jo n'he vist unes quantes i grosses) però, per sort, en la majoria de casos la negligència no acaba amb la sol·licitud d'un servei de rescat.

Tinc la sensació que amb aquesta taxa fan una cosa però sense acabar de fer-la. És com un si però no. M'explico. En alguns casos segur que és de calaix que hi ha negligència, però en d'altres és molt relatiu i discutible. Qui diu quin lloc és perillós i quin no? fins a quin punt portes el material adequat? o bé, que no hauria calgut avisar al servei? Qui fa d’àrbitre? és del Barça o del Madrid?, m'enteneu?

És una sort poder disposar d'un servei públic professional de rescat que té per objectiu salvar persones, però per a garantir-ne els mitjans i la millora penso que és molt millor aplicar una taxa pel servei de rescat a aquell qui l'ha sol·licitada. D'aquesta manera cadascú es responsabilitza de tenir concertada una assegurança, això si, mitjançant les federacions corresponents. A part de costejar el servei i ajudar a millorar-lo els diners també s'han de destinar a campanyes d'informació i sensibilització, així com a regular certes activitats en entorn natural que encara no ho estan.

Bé, és una opinió.

Setmana de la mobilitat sostenible i segura.

Ja fa força anys que per aquestes dates de primers de tardor se celebra la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Estem parlant d'una campanya de sensibilització vers l'ús quotidià de mitjans de transport menys costosos ambientalment (a peu, bicicleta, tren, metro, bus,...fins i tot els de compartir transport privat).

La idea, com totes les campanyes de sensibilització ciutadana destinades a una millor qualitat de vida, està molt bé. Llàstima però, que malgrat l'esforç i bona voluntat de moltes campanyes, les tendències siguin difícils de corregir. Suposo que això passa principalment per dues raons, l'una és que les campanyes no van més enllà i no s'acompanyen de mesures o mitjans valents i l'altra és la manca de col·laboració ciutadania a aportar-hi (sovint per desinterès, sovint per falta d'alternatives, ...).

La mobilitat n'és un clar exemple. Si es vol canviar la tendència i apostar per un sistema on el transport públic com l'autobús, el tren, el metro o el tramvia tinguin un pes encara més important, cal que aquests estiguin a l'abast, siguin moderns i segueixin la lògica dels desplaçaments de la ciutadania. Calen infrastructures i serveis que ens permetin anar cap a un sistema de mobilitat quotidiana just amb el medi ambient (i amb la nostra salut). S'hi està treballant, segur, però avui, si vull anar amb tren a Vic des de Terrassa he de contar tres hores, igual que fa 70 anys, mentre que amb cotxe tardo poc més d'una hora i puc triar si anar-hi per la C-17 o bé per la C-25.

Pel que fa a l'àmbit metropolità de Barcelona, amb gairebé 5.000.000 d'habitants (any 2008), la xarxa de transport públic és escassa per ser els que som i moure'ns el que ens movem. El sistema interurbà és radial, amb Barcelona com a destí i punt d'interconnexió. Això s'entén pels recorreguts de llarga distància, però no els de curta i mitja.

Per conèixer com ens movíem a Catalunya l'any 2006 (no deu haver canviat massa) mireu els resultats d'aquesta enquesta de mobilitat. Quan ens desplacem, amb quin mitjà, el motiu, el temps que hi destinem... En destacaria moltes coses però només en dic un parell. A la regió metropolitana de Barcelona hi ha gairebé 16 milions de desplaçaments al dia, la majoria intramunicipals. D'aquests 16 milions de desplaçaments diaris, més del 45% són no motoritzats (a peu o en bicicleta, per tant els urbans) gairebé un 36% en cotxe privat i poc més del 18% en transport públic.

Global Talent. Diari digital de ciència, economia i societat

El dia 14 de setembre es va presentar el nou diari digital Global Talent.

L'objectiu d'aquest diari és el de divulgar la ciència més actual i posar a l'abast de la societat catalana els avenços en ciència, tecnologia i innovació per tal que vegi la transcendència que la recerca i la innovació tenen per al país i perquè s'involucri en el sistema en qualitat de ciutadans, usuaris i consumidors intel·ligents i actius.

Aquesta iniciativa, amb clara vocació internacional, l'ha posat en marxa la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) amb el suport del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, dins el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI).

És una sort que la societat catalana disposi d'un lloc de qualitat que ens apropi el coneixement i la recerca en el camp de la ciència i la tecnologia.

Temporada de bolets; algunes reflexions.

Després d'un període -potser llarg- de no actualitzar el bloc, però de tenir-ne ganes i idees, reprenc la iniciativa encetada fa gairebé vuit mesos.

Vull parlar dels bolets i l'activitat de cercar-los i collir-los.
Aquest dissabte, juntament amb dos bons amics, i per primera volta després d'estiu, vam anar a buscar bolets en algun bonic indret de les comarques centrals de Catalunya. Aquesta activitat, arrelada en mi de fa anys per pràctica familiar, és de les que més em fa gaudí per ser una activitat a l'aire lliure, en un entorn sa, agradable i que et permet de conèixer la diversitat natural i el territori.

En les meves sortides, juntament amb l'equip imprescindible per a la tasca de la recol·lecció tinc a ma la màquina de fotografiar que em permet de captar moments de bellesa natural i una bona guia de camp de bolets, però també de flora i fauna. No es pot desaprofitar l'ocasió d'aprendre.

D'altra banda, però, aquesta activitat tant arrelada a casa nostra m'obre un debat sobre l'impacte que generem en l'entorn. Moltes persones escampades pel mig del bosc en un període de temps breu, l'increment de trànsit de vehicles per carreteres locals i pistes forestals i, en més ocasions de les que pensem, conductes insanes que deterioren l'entorn -deixalles, malmetre la vegetació, soroll...- són un xoc important per a la dinàmica dels sistemes naturals. Existeixen normatives i recomanacions que cal conèixer i respectar, però al ser una activitat força popular i freqüentada, cal una regulació.

Però tant important és la regulació de l'activitat i la minimització l'impacte com el preparar la sortida i ser coherents amb les nostres limitacions. El rescat d'un boletaire perdut ens costa de mitjana 2200€.

En conclusió, sóc de l'opinió que cal una regulació d'aquesta activitat a fi d'evitar concentracions de persones, que els recol·lectors coneguin les normatives i les recomanacions, i ajudar a una millor gestió del bosc, entre d'altres.

Per més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fong
http://www.gencat.cat/especial/bolets/cat/index.htm
http://www.micocat.org/UNCINULA03/index.html

i una bona guia:
Guia dels bolets dels Països Catalans, de Ramon Pascual

i una de ben didàctica:
Guia de bolets per a nois i noies, de Ramon Pascual

Entitats excursionistes amb compromís.

D'entitats i persones implicades i compromeses a treballar per uns objectius i uns ideals, n'hi ha moltes i diverses. Humanitàries, culturals, socials, històriques...

Jo vull parlar de l'excursionisme i de les entitats excursionistes de casa nostra, però sobretot vull parlar de la seva tasca en la construcció d'un país.
L'excursionisme català, des dels seus inicis a finals del s.XIX, ha estat molt lligat al coneixement i defensa del territori, com també de la seva gent, cultura i llengua. I així ha estat al llarg de tots els anys malgrat els moments foscos de la nostra història. A més a més ha estat un element de cohesió per a tots els territoris de parla catalana i una peça més en el trencaclosques de construcció nacional.

Vull parlar en concret del Centre Excursionista de Terrassa, del qual fa molts anys que en sóc soci. Aquest fet m'omple d'orgull però no, en canvi, el fet que a part dels tres anys d'adolescència a la SIS (Secció d'Investigacions Subterrànies del CET) i participacions esporàdiques en les activitats socials i excursionistes del Centre, la meva aportació ha estat més aviat escassa. Això no vol dir, però, que durant tot aquest temps m'hagi desvinculat de l'excursionisme. Això mai.
El CET, una entitat local històrica, influent tant en la ciutat com en la comarca, aplega uns 2500 socis (potser la que més n'aplega de la ciutat). Per aquest motiu la seva activitat va més enllà de la merament excursionista i és, per tant, un punt de pressió al desenvolupament de la ciutat i el seu paisatge. Una peça clau en la lluita per la defensa i conservació del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac durant els anys previs a la declaració de Parc Natural (i també durant la resta d'anys). Una entitat implicada en la defensa del nostre rodal (campanya Contra el Camp de Golf de Torrebonica, campanya contra el projecte del quart cinturó,...) i en defensa del patrimoni natural i cultural del nostre país. Però és també un element integrador, de transmissió de valors i coneixement, de rigor científic, implicat amb el teixit associatiu Terrassenc que treballa per a la cultura i la llengua catalana. (Correllengua, Terrassa Ciutat Gegantera, campanya Més català al Diari de Terrassa,...) i fidel a aquelles diades i tradicions que any rere any donen forma a la nostra manera de ser.

En definitiva una entitat que mitjançant l'excursionisme ajuda a construir un país.

En ma terra del Vallès

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Aquest és un fragment del poema 'Corrandes de l'exili' que Pere Quart va escriure a l'inici dels seus anys d'exili. El poema ho té tot, però aquest fragment diu molt bé el meu entorn quotidià, el Vallès. Tant de bo encara pogués dir 'com el Vallès no hi ha res'. Si, si, tant de bo. Però amb el temps la frase se'm transforma cap a 'del Vallès no hi ha res'.

El Vallès és una subregió natural que, juntament amb el Penedès formen la fosa tectònica del Vallès-Penedès. Pel nord limitada per la serralada Prelitoral, pel sud la litoral. Un territori privilegiat i estratègic en quan a desenvolupament econòmic i comunicacions, doncs la seva situació propera a Barcelona i camí obligat cap al continent europeu l'han convertit en una comarca densament poblada i transitada.

Tradicionalment el Vallès ha estat un territori agrícola, fonamentalment de cultius mediterranis com el vi, l'olivera, el blat i els fruits secs. A partir dels segle XIX la comarca es comença a industrialitzar i a créixer en nombre d'habitants, sobretot la plana. A partir dels anys 60 del segle passat la comarca comença a experimentar un gran creixement demogràfic fins a l'actualitat amb conseqüències com el desdibuixament del paisatge de la plana vallesana de municipis compactes alineats de nord a sud seguint rius i rieres amb mosaics periurbans de boscos i camps de conreus amb la masia corresponent. A nord i sud ens vam haver d'inventar uns espais naturals protegits per aturar la creixent i desorganitzada urbanització.

Darrerament m'he aficionat a córrer i passejar per el periurbà de Terrassa, sobretot el que separa aquesta ciutat amb la de Sabadell, i malgrat ser una zona esquinçada per carreteres, línies i torres d'alta tensió... encara manté un encant rural. De fet l'encant rural pertany en bona part al terme municipal de Sabadell ja que al de Terrassa, ves per on, vam decidir de posar-hi un camp de golf, que si t'ho mires amb el google maps i de força amunt trenca poc l'harmonia, però quan ets allà fa un mal d'ulls! (un perímetre d'uns 12 km amb tancat metàl·lic amb un contingut gens saludable, ambientalment parlant). Al terme municipal de Sabadell s'han inventat el Parc agrari de Sabadell un espai agrícola i forestal que, entre d'altres objectius, promou un model agrícola i ramader viable i sostenible.

D'aquí a quatre dies però, una autovia li farà la clenxa a tot aquest paisatge, i no la farà precisament pel mig del camp de golf, la farà pel bell mig de aquest, encara bonic, entorn rural. Quina tocada de nassos! Podem discutir sobre el model de mobilitat, però si us plau això no m'ho feu. Ja ens han fet massa gols al Vallès. Precisament les comarques i regions amb més risc de patir destrucció del seu entorn natural i paisatgístic són les que més hauria de prevaler el criteri paisatgístic.

El tema dóna per molt i no em vull estendre més. Només una cosa: No entenc el meu país sense la seva llengua, la seva gent i la seva terra. No entenc el meu país sense el seu entorn!

Vull acabar amb unes bones postres. Aquí teniu a l'Ovidi cantant Corrandes de l'exili.



Fins aviat,
Roger.